La virtualitat i els seus nous espais
Introducció
La realitat virtual és la representació de les coses a través de mitjans electrònics. Es duu a terme mitjançant una simulació per ordinador que aconsegueix fer la sensació que el representat és real i en la qual sovint es pot interaccionar amb elements que envolten l’usuari.
L’anomenada virtualitat crea noves maneres de relacionar-se en coordenades tan bàsiques com són les coordenades d’espai i temps, superant les barreres que aquestes coordenades ens imposen.
El sociòleg Pierre Lévy assenyala l’existència de diferents nivells de virtualitat, a partir de la dimensió bidimensional/tridimensional i la seva relació amb la realitat. La classificació d’aquest autor estableix un continu que va des dels aspectes amb una menor virtualitat, com els imaginaris o els il·lusoris, passant per nivells bidimensionals, fins a arribar a les possibilitats que ofereix la virtualitat tridimensional, en la seva relació de semblança amb el que és real. Lévy considera diferents nivells de virtualitat :
- Nivell 0: entès com allò que és fals, il·lusori, irreal o imaginari; que coneixem que és una invenció.
- Nivell 1: virtualitat en el sentit filosòfic.
- Nivell 2: s’origina en una descripció numèrica, dins d’una memòria informàtica que desemboca en una imatge en una pantalla que s’actualitza a temps real.
- Nivell 3: l’usuari és capaç de crear un món virtual, tot dissenyant personatges per aconseguir una imatge de si mateix i de la seva situació. Cada comportament de la persona modifica el món virtual i la imatge que en té.
- Nivell 4: la més alta. Representa la realitat virtual en el sentit més intens, designa un tipus d’interacció particular de simulació interactiva, en la qual l’explorador té la sensació física d’estar immers en la situació definida per una base de dades.
En el nostre cas, ens centrarem més en els casos de la virtualitat a partir del nivell 2, en el qual la tecnologia ja juga un paper fonamental.
Aquesta virtualitat ajuda a crear nous espais i en fa més grans d’altres, fet que ofereix noves possibilitats a museus i exposicions i permet de crear o reproduir entorns que difícilment podríem reproduir, si no fos amb una forta inversió econòmica.
Voldria citar David Carr, professor referent en temes museístics, que fa una clara proposició del que hauria de ser el museu com a aposta de futur:
Un museu no és el que conté; és el que el fa que sigui possible. El museu il·lustra nous pensaments irresistibles i estimula les revisions d’antics pensaments. El museu ens convida a reconsiderar la manera en què ens comportem i el que elaborem en els mons de l’experiència viscuda. El regal d’un museu per a cada usuari és una apreciació de la complexitat, una invitació a una porta oberta al desconegut, que sigui possible, el possible de saber i l’impossible de saber.
David Carr i altres (2006). Museum Philosophy for the Twenty-First Century (editat per Hugh H. Genoways).
Estem davant, doncs, més que d’un espai d’exposició, d’un espai de reflexió. Com poden les TIC ser un element fonamental per promoure i ajudar a aquesta reflexió? Ho podem veure millor amb alguns exemples.
L’ art i el patrimoni cultural
En aquest cas, la possibilitat de visualitzar l’art per diferents tècniques com la realitat augmentada , la reproducció 3D i altres eines que estan apareixent més recentment com són els sensors intel·ligents, fan que la visita a espais museístics i dedicats a l’art es converteixi en una experiència més que en una simple visita. El visitant experimenta moltes sensacions que van més enllà de les merament visuals.
També s’ha de destacar la possibilitat que ens ofereix creuar grans quantitats de dades –tornaríem a entrar al terreny del big data – que ens permeten d’extreure interpretacions i representacions, i que ens fan veure l’art des de diferents prismes, fins ara, difícilment plantejables.
Apareixen altres opcions, que sigui per si soles o com a complement d’altres propostes més tradicionals –com poden ser les exposicions virtuals o els museus híbrids–, s’adrecen a temàtiques, tendències o autors que estan molt distants físicament i que seria molt costós i complicat d’agrupar en un mateix espai. Aquestes propostes possibilitarien la «construcció» de museus temàtics enfocats a artistes, èpoques, països, o altres punts d’interès que justifiquessin una proposta coordinada de diferents obres d’art.
No podem oblidar les possibilitats que ens ofereix la tecnologia per analitzar aspectes fins ara impensables d’obres d’art amb tècniques com l’ RX o ultrasons , que faciliten la descoberta de punts de vista i secrets fins ara no analitzats.
L’art i la tecnologia són dos productes de la creativitat de l’home, i estan estretament lligats encara que aparentment no ho sembli.
No podem oblidar que, moltes vegades, desenvolupadors d’una determinada tecnologia tenen la seva inspiració en l’art, que els ajuda a crear nova tecnologia o a millorar la que ja existeix.
La relació entre art i tecnologia la podem trobar en qualsevol moment de la història de la humanitat, però sens dubte és en temps recents quan la tecnologia posseeix una presència molt més evident. L’art s’ha encarregat d’incorporar, sigui com a recursos a manera de nous instruments i metodologies o facilitant un apropament a la realitat contemporània, les interaccions amb alguna mena de dispositiu tecnològic.
Actualment, ja és difícil concebre exposicions i mostres d’obres d’art sense la presència d’elements digitals, participació de diferents jocs de so, ús d’aplicacions mòbils que ajuden a complementar una exposició o una obra; estem entrant, doncs, en una nova era pel que fa als plantejaments museístics i artístics.
Disciplines concretes de l’art, com pot ser el cinema , van lligades a la tecnologia i la seva pròpia evolució.
Hi ha aspectes molt rellevants que han transformat la presència de l’art en el nostre dia a dia. Un exemple molt proper d’això és la gran quantitat de telèfons intel·ligents que estan en mans dels ciutadans. Tots ells porten dispositius fotogràfics, fins fa poc impensables per les seves grans capacitats, i que, conjuntament amb múltiples aplicacions, fan que el ciutadà pugui participar en la creació de petites o no tan petites obres d’art; mai fins ara ha estat l’art tan proper del ciutadà «del carrer». En aquest àmbit, s’estan creant noves figures i perfils professionals que permeten a moltes persones de viure d’aquesta nova activitat. Podem destacar l’aplicació Instagram .
Instagram és una xarxa social totalment orientada a usar-la amb dispositius mòbils. La seva principal funció és oferir un servei gratuït per compartir imatges i fotos (o vídeos de 15 segons). La veritable diferència d’aquesta xarxa social és que ja està enfocada a la pujada a la xarxa i tractament d’imatges amb els seus retocs i filtres (va ser la pionera del selfie ), i això és el que la fa única i diferent. S’ha creat una gran comunitat, i el seguiment dels seus usuaris és molt freqüent i persistent. Tant que ha provocat, a vegades, l’addicció dels usuaris que utilitzen aquesta xarxa social dia a dia. També inclou grups on poder compartir les pròpies imatges amb la resta de la comunitat. Aquesta xarxa social ha creat la figura dels anomenats instagramers professionals . Aquestes persones han fet de la fotografia i el tractament de la imatge el seu mode de vida, acumulant milers i milers de seguidors a tot el món. La tecnologia i l’art, en aquest cas, es fusionen i faciliten l’accés a moltes persones que de ben segur ni s’ho haurien plantejat.
Digitalització i catalogació de l’arxiu històric del Liceu
Les modernes tècniques de digitalització, d’identificació digital i de cerca de dades ens permeten relacionar, com mai no s’havia pogut fer, la variada i complexa documentació que genera un teatre d’òpera.
Gràcies al conveni que se signà l’any 2011 entre la Societat del Gran Teatre del Liceu i la Universitat Autònoma de Barcelona es fa possible l’obertura, a tota la comunitat investigadora i als internautes en general, del catàleg i les sèries documentals digitalitzades pertanyents a l’ Arxiu històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu .
El projecte comprèn la catalogació dels més de 50.000 documents generats des de 1837 fins a l’actualitat. El període més dens de la documentació aplegada es tanca el 1981, durant l’escenografia de Maurici Vilomara de l’òpera Cristóforo Colombo , quan el teatre passà a mans del Consorci, competència des del 1994 de la Fundació del Gran Teatre del Liceu.
Fa 50.000 anys, grups de neandertals feien regularment una parada en el camí en un dels passos naturals entre els primers contraforts dels Pirineus i la plana del Segrià, a la cinglera de la Cascalda. Els particulars processos geològics que hi ha hagut en aquesta cinglera han fet possible la preservació de nombroses empremtes de les visites dels neandertals. El conjunt de les troballes és el que actualment es coneix com el jaciment arqueològic de la Roca dels Bous , a Sant Llorenç de Montgai (Noguera).
Avui dia gent de totes les edats torna a passejar per aquest antic territori neandertal. Gràcies a l’ús de pantalles digitals tàctils i a la realització d’activitats experimentals, la Roca dels Bous i el Parc Arqueològic de Sant Llorenç de Montgai esdevenen finestres al passat per a una millor comprensió de com eren i com vivien els nostres avantpassats i de com, en l’actualitat, l’arqueologia ens ajuda a esbrinar-ho.
La Roca dels Bous és un projecte que duu a terme el Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEPAP-UAB). La investigació que s’hi fa, any rere any, té com a objectiu compartir el coneixement que obtenim del jaciment arqueològic.
Una de les apostes més fermes que permeten les noves tecnologies de la informació és poder disposar de tot el patrimoni bibliogràfic digitalitzat i de lliure accés a la xarxa. Aquest és un repte fonamental d’enormes conseqüències en el camp de les Ciències Socials i de les Humanitats, ja que sovint aquestes tenen com a referència bàsica de treball la informació i la documentació generada al llarg dels segles mitjançant llibres, fullets i publicacions periòdiques. És un projecte que correspon a les altes institucions responsables de la cultura i del patrimoni.
El volum del material que cal tractar i el temps que l’operació comportarà aconsellen que, al marge de la imprescindible coordinació entre institucions i projectes en curs, tingui sentit la creació de portals especialitzats que abracin una determinada àrea de coneixement i escurcin el temps per a posar a l’abast sèries bibliogràfiques i documentals específiques.
Adaptació de les arts escèniques a sistemes d’accessibilitat
El projecte està liderat per la investigadora del grup de recerca Transmèdia de la UAB , Pilar Orero, i compta amb la participació de la Universitat d’Anvers (Bèlgica), la Queen’s University Belfast (Irlanda del Nord) i la Universitat de Viena (Àustria), així com de les empreses del món escènic Trànsit Barcelona i NT, de Gant, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, de la delegació de Cultura del govern de Flandes (Flandes Enter) i de l’Associació Europea de Certificació i Qualificació (ECQA).
“Actualment no hi ha un perfil professional definit i reconegut oficialment, format amb el coneixement específic que requereix posar les obres de teatre, de dansa o de música a l’abast de les persones amb discapacitat i, sobretot, de la gent gran. Amb aquest projecte pretenem establir les competències i les habilitats que han de tenir aquests professionals i quina és la formació que requereixen per a assolir-les”, explica Pilar Orero.
Pantocràtor de Taüll
Les pintures romàniques de l’església de Sant Climent de Taüll (declarades patrimoni mundial per la UNESCO) són una de les joies més importants del romànic català, i ara tenen una innovadora presentació mitjançant un video mapping que recrea els frescs originals dins de l’absis major i el presbiteri de la nau central. La pintura original data del segle xii , i actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC, a Barcelona.
Des de feia cinquanta-cinc anys, a l’església hi havia una còpia dels originals pintada sobre guix que s’estava degradant.
Després de treure l’antiga còpia, es va dur a terme un minuciós procés de restauració que va posar al descobert restes de la pintura original que s’havien conservat a les capes profundes de les parets de l’absis.
Plataforma en línia de Google des de la qual es pot accedir a un gran fons d’imatges en alta resolució de diferents museus del món. Es poden fer cerques en diferents categories, accedir a vídeos en 360° i fer visites virtuals per Street View.
Pleiades
Pleiades és un gestor de la comunitat i un gràfic de llocs antics. Publica informació autoritzada de llocs i d’espais antics, oferint serveis únics per a trobar, exhibir i reutilitzar la informació sota llicència oberta.
Pleiades és una obra de referència acadèmica permanentment publicada per al segle XXI . Aposta pel nou paradigma de les humanitats ciutadanes, fomentant les contribucions de qualsevol persona experta, i ho fa en un context de revisió periòdica permanent.
